petita princesa

Tornem a reactivar aquest espai de sentiments, emocions i el que faci falta per no entrar profundament en un estat de tancament i aïllament tant típic d'una Water violet com jo. Sempre que entro en aquest estat, que me'l sol generar la tristesa tinc ganes d'escriure per expressar el que sento. Sé que és un espai obert, on tothom pot llegir el més íntim d'una persona, però en a mi no em preocupa, jo sóc així. La veritat és que em proposo a que veieu en mi una evolució en la manera de sentir-me, viure la vida, tan bella com és i que poc l'aprofitem. Sempre tan inmersos en nosaltres que no tenim mai temps de veure que cada dia surt el Sol, que el mar segueix el seu moviment, que el temps no s'atura, que cada dia neixen nens que donen llum a la nostra Terra, i gent gran que marxa cedint el seu espai o energia vital perquè les noves generacions tinguin suficient força per canviar les petites coses del nostre dia a dia. La seva experiència s'ha de transmetre a cadascún dels racons de la nostra essència, però la lluita l'hem de seguir fent nosaltres. Aixecant-se amb il.lusió cada matí, gaudir de totes les petites coses i de la gent amb la que compartim el nostre espai energètic. N'hi ha que s'allunyen, n'hi ha que s'apropen, n'hi que miren, n'hi ha que toquen, n'hi ha que volen tocar i no poden, n'hi ha que poden tocar i no volen. Tot en el seu just equilibri, on nosaltres sempre actuem perquè es mantingui. Allò que pensem, ho tenim, allò que desitgem ho aconseguim, allò que neguem, se'ns nega. Tot és qüestió de dirigir la ment, afrontant positivament el pas del temps, sense pressa però sense pausa. El pitjor sentiment és arribar a gran i sentir que la vida no ha estat com un ha volgut, quanta gent es sent així, només cal que se'ls digui que ells són els responsables absoluts de la seva vida i de les coses que han aconseguit i que s'han negat. Tot és possible i amb el temps passa.

Bloqueig, només bloqueig. Soletat, només soletat. Avorriment, només avorriment. Em pregunto on són els camins, quan s'obren els camins, cap a on et porten els camins... per què no s'obren els camins?
No tinc bruixula, i caic en un pou sense sortida, sense llum, sense vitalitat... fins i tots els rocs tenen més vida que jo.

Això va per tots aquells que estan en lluita constant. Dir-li's que la lluita té un sentit, un avanç, una pujada de categoria a un altre nivell espiritual. Renunciar al passat, a creences passades, no és fàcil, però sempre hi ha escrits esperançadors com aquest mateix:
"Cuando nuestros pensamientos (que son energía metafísica) se dirigen hacia las capas más externas de nuestra conciencia, hacia nuestro mundo externo (objetos, posesiones, personas, etc.) disminuye la capacidad de crear, debilitándonos al entrar en esa expansión y no teniendo suficiente poder (energía concentrada) para afrontar las circunstancias y situaciones adversas a las que nos enfrontamos. Si nos centramos en nuestras cualidades intrínsecas, originales y auténticas (amor, paz, fortaleza, etc.), acumulamos más energía y crece nuestra fuerza interior. Esto significa que somos capaces de crear, de tener más fuerza de voluntad y, de esta forma, fortalecer nuestra autoestima".
(Reflexiones sobre la soberanía personal)